Caja de recursos

"La baixa ràtio passa factura a la salut mental de les infermeres catalanes"

Cansades, físicament i emocionalment. El balanç és devastador per al nostre col·lectiu, al qual la baixa ràtio infermera-pacient passa factura en forma de salut mental. I que la principal força de treball sanitària lideri el rànquing de professions sanitàries amb pitjors resultats dels indicadors de benestar i salut hauria de preocupar tothom.

"Marxo cada dia plorant", aquesta és la frase que, com a teràpia recurrent, s'ha instal·lat en el col·lectiu. I és que, un cop superada la por i la manca de recursos, les infermeres continuem sent víctimes d'un mal endèmic: la manca de temps. Falten mans i sobra pressió. Una situació agreujada per la limitació de la cura infermera donats l'alt nombre de persones ateses i les condicions que imposa l'aïllament, les llargues jornades o la impossibilitat de conciliar vida laboral i personal.

Patim trastorns emocionals mai experimentats o el ressorgiment d'altres ja viscuts o en procés de sanació com els dols latents, l'ansietat o la depressió. Situació que ha derivat en la incapacitació per a l'exercici professional i alimenta l'estigma de la salut mental. Poques són les professionals que demanen suport i que empitjoren, dia a dia, per mantenir el seu lloc de treball. Una manca de diagnòstic i tractament que repercuteix sobre la resta del col·lectiu, generant desigualtats i conflictes en el si dels equips d'infermeria.

Urgeix crear estructures d'acompanyament emocional en els centres de treball, amb caràcter preventiu i també sanador, per al benestar professional i personal de les infermeres i tots els col·lectius de salut.

El març de 2020 l’arribada del Covid ens va agafar desprevinguts, tots els professionals sanitaris ens vam bolcar en la pandèmia, enfrontant-nos a una malaltia nova de la qual no en teníem el suficient coneixement.

Inicialment sense material de protecció adequat i havent de posar la nostra salut en risc, readaptant-nos a noves formes de treball i oferint una dedicació exclusiva al límit de les nostres possibilitats per una pressió assistencial, que si bé abans de la pandèmia ja era difícil d’assumir, amb l’arribada del Covid es va desbordar completament. Molts vam haver de deixar de banda les nostres famílies per la por a contagiar-los, vam estar al costat permanentment dels pacients i els seus familiars en la cura, la millora i el control dels símptomes però també acompanyant-los en el patiment i l’angoixa de la soledat que ha comportat aquesta malaltia.

Després d’un any de lluita, d’esforç físic i emocional immens, els metges, infermeres i tot el personal sanitari estem esgotats física i emocionalment per tot el que hem viscut i encara estem vivint, veient augmentats el nivell d’estrès, angoixa i cansament, amb l’aparició de símptomes com l’insomni, ansietat, desànim i depressió, arribant, fins i tot en alguns casos, a plantejar-se abandonar l’exercici professional.

No hi ha ajudat gaire l’abordatge de la situació per part dels responsables polítics, ens hem sentit sols, no escoltats i poc recolzats. Això ha fet augmentar la sensació de maltractament per part de les institucions que alguns metges sentim i ja sentíem en la època pre-pandèmia degut a la manca d’inversió en salut.

Portem un any en un malson, ara per fi amb l’arribada de les vacunes sembla que podrem començar a despertar, un malson d’on també en podem treure alguna cosa positiva: la grandesa del treball en equip, l’autoorganització, el companyarisme aflorat entre els professionals i la solidaritat immensa per part d’alguns sectors de la societat, que han estat sens dubte essencials per a poder-ho resistir. Ara ens queda veure com ho superem.

Assistència Sanitària és una organització formada per professionals de la salut i controlada per una cooperativa de metges i metgesses amb el doble objectiu de dignificar la nostra feina i facilitar els mitjans per poder exercir l’ofici amb una remuneració digna i la dedicació que cal per als nostres pacients. Aquesta condició ens permet copsar de prop la realitat d’un col·lectiu “tocat”. La pandèmia ha estat el desafiament més gran de les últimes dècades per al sistema sanitari i també per a la societat i l’economia, però no sempre els metges i metgesses han rebut el reconeixement real i efectiu que els pertoca com a servei essencial. Hem vist com el personal sanitari demostrava la seva vocació de servei, un comportament exemplar i incondicional tot i el risc per a la seva pròpia salut i unes condicions laborals sovint millorables. La dolorosa pèrdua de companys i companyes contagiats i llargues i esgotadores jornades en hospitals han conviscut amb el tancament de consultoris durant la primera onada, una situació que ha deixat una petjada profunda amb conseqüències tant psicològiques com econòmiques. Hem implantat mesures de suport per pal·liar els efectes de la COVID-19 i per garantir la màxima seguretat en l’exercici de la professió, però hem d’estendre-les a la resta del sector i convèncer la societat que només protegint els metges i metgesses podrem sortir-nos-en. Com sempre, però ara més que mai, hem d’estar al costat de les persones reivindicant, defensant i posant en valor la tasca imprescindible dels professionals sanitaris.

La pandèmia per SARS-COV-2 va provocar en un primer moment una situació d'impotència, por i desesperació que va minar l'ànim dels professionals sanitaris a l'estar exposats i desprotegits davant un problema de salut global. Van emmalaltir molts, alguns van morir i el pànic es va estendre a la resta. No va haver de succeir.

A part de la salut perduda en els casos de contagi, es va donar una afectació seriosa de la salut mental del col·lectiu. Pocs han demanat ajuda i l'entorn apunta cap a una major proporció d'afectats latents.

El nombre de baixes s'ha disparat i els metges prioritzem altres aspectes en la nostra professió: la família i un entorn geogràfic més procliu a millorar la seva qualitat de vida són ara les seves referències. Sàvia conclusió.

És veritat que la professió està molt valorada, segons les enquestes, i el conjunt social va donar mostres d'agraïment i responsabilitat en els primers moments. No obstant això, progressivament la població perd la por, es relaxa, relativitza la pandèmia i es torna exigent i crítica amb el professional de la salut. I això provoca en augment d'estrès, burning out i sensació que tornem a del principi, però físicament i mentalment esgotats.

Confiant que la vacunació massiva de població millori la situació, hauríem de ser responsables amb els professionals sanitaris, reconèixer-los i potenciar-los anímica i professionalment, premiant l'excel·lència i retenint talent. Perquè a més del virus hi ha una altra amenaça: la que emmalalteixin clínica i mentalment i l'escassetat de professionals. La salut de tots està en joc i no tenim res més valuós que això.

Si comparamos al médico de hoy con el de antes de la pandemia, encontramos a un profesional al cual las situaciones vividas, los nuevos desafíos profesionales y los dilemas éticos y morales han hecho una mella importante.

Los daños que la propia infección ha provocado, la incertidumbre que depara el futuro y el cambio del modelo asistencial y en la relación médico-paciente, están ocasionando a los profesionales sanitarios una sobrecarga emocional que, sin lugar a dudas, ha conllevado secuelas importantes. La fatiga y el estrés, el cansancio mental o la pérdida de salud física y psíquica se han hecho mucho más patentes en estos últimos tiempos.

Y a todo lo mencionado anteriormente no debemos olvidar una sobrecarga laboral importante: aumentos de las cargas de trabajo, jornadas prolongadas, medidas estrictas de seguridad… Y por si no fuera poco, debemos sumarle la precariedad en las condiciones laborales y la falta de profesionales que nuestra sanidad ya padecía y que ahora, se han visto incrementadas substancialmente. Perfectamente se entenderá que esta pandemia está dejando una huella psicológica negativa con consecuencias importantes para nuestra salud.

Durant aquesta pandèmia de la COVID-19, la majoria del nostre col·lectiu farmacèutic s'ha sentit com si estigués en una muntanya russa. Els inicis van ser molt durs per tothom. Ens trobàvem davant d'un problema de salut molt greu, seriós i desconegut. Així i tot, en aquells primers moments sense equips de protecció ni protocols, vam amagar la por i treballant incansablement a primera línia, vam garantir a les persones l'accés als fàrmacs, a l’atenció personalitzada dels serveis professionals, i sobretot, els vam acompanyar emocionalment.

Aquesta situació es va traduir en angoixa, por, tristesa, insomni, tensió i sobretot un enorme sentiment de solitud.

Ens vam sentir tristos i sols per la manca de reconeixement del sistema envers la nostra feina, encara que els nostres pacients ens ho han agraït amb escreix.

Decepció, impotència i tristor són les paraules més repetides pels companys: decepció pels projectes que s'han anat desestimant tot i el seu bon funcionament; impotència en la lluita per considerar el nostre col·lectiu farmacèutic com a essencial i el que això comporta tenint en compte que la nostra porta només s'ha tancat quan algú de nosaltres s'ha contagiat, i tristor per la pèrdua de persones properes o l'agreujament de la seva salut a causa del virus.

Malgrat tot, amb entusiasme i energia, vàrem oferir tots els nostres recursos (xarxa d'oficines de farmàcia, professionals, suports informàtics...) per posar en marxa projectes que ajudessin a alleugerir el sistema sanitari.

Des d’aquí també volem agrair la feina dels companys sanitaris per la seva lluita diària durant aquesta crisi sanitària.

Al llarg d’aquesta pandèmia, les treballadores i treballadors socials hem estat en primera línia d’atenció a la ciutadania: les treballadores socials sanitàries atenent, juntament amb la resta de professionals sanitaris, dins del sistema de salut i les treballadores socials de Serveis Socials, residències, infància, etc., com a col·lectiu essencial però menys visibilitzades.

En els primers moments, vam estar afrontant les urgències socials derivades del confinament i del col·lapse sanitari i, ara, estem gestionant les conseqüències i la crisi social provocada per la covid-19.

És evident que la persistència, magnitud i particularitat d’aquesta crisi i el seu alt impacte emocional ha afectat i està afectant, significativament, al nostre col·lectiu. Hi ha sensació d’esgotament, de sobrecàrrega de feina i, en molts moments, d’impotència per no poder oferir les respostes més adients a les ciutadanes i ciutadans en situació de vulnerabilitat. A més, estem en un sistema que encara arrossega les retallades de la crisi econòmica del 2008, enquestat en la paperassa i centrat més en la gestió a curt termini que en l’atenció i la prevenció.

També ens sentim poc reconegudes, tant institucionalment com social. Creiem que hi ha molt desconeixement del paper que hem tingut i tenim en aquesta situació i de la feina que fem.

Malgrat tot això, vull destacar el gran esforç, dedicació i professionalitat del col·lectiu per seguir fent un acompanyament de qualitat a les persones, deixant palès més que mai que el nostre compromís vers la ciutadania i la justícia social segueix intacte.

Des de l’inici de la pandèmia provocada per la covid-19, les infermeres ho hem donat tot per poder fer front a aquesta crisi. Ja portem més d’un any i estem esgotades, tant físicament com emocionalment. Durant aquests mesos, les infermeres, que som expertes en cuidar les persones, també hem necessitat que ens cuidessin, tant en l’àmbit laboral com en l’àmbit personal.

Una de les qüestions que ha estat més difícil de gestionar durant la pandèmia ha estat la incertesa. El poc coneixement de la malaltia –sobretot durant els primers mesos–, el canvi constant de protocols i la manca de recursos ens ha provocat situacions d’inseguretat i d’angoixa.

La por a emmalaltir i a poder contagiar la malaltia a les nostres famílies ha fet que en molts casos ens hàgim hagut de separar del nostre entorn familiar. Durant els primers mesos de la pandèmia, moltes infermeres i altres professionals de la salut vam haver de marxar a altres habitatges o a hotels, lluny de les nostres parelles, fills i pares. Aquesta experiència ha estat molt dura i, en molts casos, ha generat solitud, aïllament social i tristesa.

En l’àmbit assistencial, hem viscut experiències molt difícils que pensàvem que no arribaríem a viure mai, algunes de les quals han generat dilemes de caire ètic.

Durant la pandèmia molts professionals de la salut han emmalaltit, especialment infermeres, que som el col·lectiu professional més nombrós i el que està més a prop de les persones. Això ha ocasionat baixes laborals i un impacte sobre la dotació dels equips. La pressió assistencial, que durant la pandèmia ha estat encara més elevada que habitualment, ha repercutit en la satisfacció de les infermeres. Moltes de nosaltres estem cansades –esgotades– i el risc d’abandonament de la professió és avui més gran que mai.

Cuidar les infermeres durant la pandèmia no és només atendre l’impacte que aquesta crisi té sobre la salut física, mental i emocional de les persones, sinó posar en valor la nostra feina, millorant les condicions de treball, augmentant el nombre de professionals als centres i aconseguint que ens escoltin i ens tinguin més en compte a l’hora de prendre decisions.

Les professions sanitàries estem exposades a factors de risc que afecten a la nostra salut mental.
Els veterinaris no som una excepció. És mes, la professió veterinària presenta un risc de suïcidi 2 vegades superior a la resta de professions sanitàries (1).

Hi ha estudis que exploren els factors de risc de manca de salut mental associats a la nostra professió en particular.
Alguns d’ells coincideixen amb altres professions sanitàries i altres són més específics dels veterinaris com el fàcil accés i coneixement de les substàncies i l’aïllament social i professional.
L’actitud envers la mort i l’eutanàsia, pel compromís rutinari de la nostra professió amb l’eutanàsia d’animals de companyia i el sacrifici d’animals de granja i l’efecte “contagi” degut a l’exposició directa o indirecta al suicidi d’altres colegues en aquesta petita professió són altres possibles influències.

Els veterinaris, per regla general, som professionals amb una gran capacitat de dedicació i que sovint no desconnectem de la feina (molts companys porten mòbils de feina 24 hores al dia, 7 dies a la setmana) i que tendeixen a sacrificar part de la seva vida personal en favor de la cura dels seus pacients, de l’atenció a les preocupacions dels propietaris dels animals i del funcionament dels nostres negocis, sovint petites consultes que gestionem sols o amb pocs treballadors al costat.

Per desgràcia, és difícil accedir als companys que estan en risc de suïcidi, però sí que des del Programa Assís hem estat al cas de les problemàtiques de salut mental de molts companys que han accedit a nosaltres durant els 10 anys que fa que formem part de la Fundació Galatea.
Les situacions que generen més ansietat i estrés entre nosaltres són aquelles amb un fort component étic.
Aquestes es repeteixen gairebé sempre quan els companys ens expliquen les seves principals preocupacions i estan també recollides en estudis molt recents realitzats amb professionals de l’àmbit de la veterinària de tot el món. (2)

Entre aquestes situacions èticament complicades experimentades per veterinaris, tècnics de salut animal i infermeres veterinàries trobem: decisions difícils sobre com procedir quan els clients tenen una situacio financera limitada, conflicte entre el benestar personal i el paper professional i conflicte entre els interessos de clients i els interessos dels seus animals.

Aquestes van seguides per decisions complicades sobre el que compta com a servei veterinari essencial; conflicte entre el benestar dels membres de la família / llar i el paper professional i decisions difícils sobre si es realitzen visites veterinàries a distància.         
Altres preocupacions són la bioseguretat, el benestar dels animals, les condicions de treball i, especialment, les relacions amb els clients.

L’estudi realitzat per la Fundació Galatea sobre les repercussions de la COVID sobre la salut i l'exercici de la professió́ dels professionals de la salut de Catalunya l’any 2020 ha demostrat un empitjorament d’aquesta (3).

Bibliografia
1. Bartram DJ, Baldwin DS. Veterinary surgeons and suicide: a structured review of possible influences on increased risk. Vet Rec. 2010 Mar 27;166(13):388-97. doi: 10.1136/vr.b4794. Erratum in: Vet Rec. 2010 Apr 10;166(15):451. PMID: 20348468.

2. Quain A, Mullan S, McGreevy PD, Ward MP. Frequency, Stressfulness and Type of Ethically Challenging Situations Encountered by Veterinary Team Members During the COVID-19 Pandemic. Front Vet Sci. 2021 Apr 12;8:647108. doi: 10.3389/fvets.2021.647108. PMID: 33912607; PMCID: PMC8071942.

3. Repercussions de la COVID sobre la salut i l'exercici de la professió dels professionals de la salut de Catalunya. Fundació Galatea. 2020.