Actualitat

En el context de la Fundació Galatea, institució dedicada principalment a la cura de la salut i el benestar dels professionals sanitaris, amb la finalitat última de garantir una millor atenció a la ciutadania, sorgeix —des d’una sensibilitat particular envers els professionals migrants— la creació d’un grup de suport de vuit trobades amb freqüència setmanal.

Aquest text és fruit de les trobades que vaig tenir el privilegi de compartir amb metges que travessen l’experiència migratòria. A ells els agraeixo profundament la confiança i la generositat amb què van compartir les seves vivències. Escoltar els seus relats, acompanyar les seves reflexions i aprendre dels seus recorreguts va despertar en mi la necessitat de pensar la migració mèdica més enllà de l’àmbit individual i traslladar aquestes preguntes a l’àmbit institucional. D’aquí també va sorgir la recerca de lectures que em permetessin elaborar teòricament allò escoltat i, alhora, interrogar les ressonàncies personals que la temàtica convocava.

Migrar, una experiència de desarrelament
En termes de Simone Weil, el procés migratori pot pensar-se com una experiència de desarrelament. A L’enracinement (1949), Weil desenvolupa la noció d’arrelament com una de les necessitats fonamentals de l’ànima humana. Des d’aquesta perspectiva, la migració no implica únicament la pèrdua del lloc d’origen, sinó l’afebliment dels vincles que sostenen la continuïtat, la pertinença i la responsabilitat compartida. L’impacte psíquic no deriva només de la mobilitat geogràfica, sinó de la dificultat per reconstruir formes d’arrelament significatives en el nou context institucional i laboral.

Una migració necessària… però amb repercussions invisibilitzades
La migració de metges cap a Espanya ha augmentat de manera sostinguda en els darrers anys, constituint una resposta rellevant a les necessitats del sistema sanitari. No obstant això, més enllà dels beneficis professionals i formatius que aquest procés pot implicar, la migració comporta un impacte significatiu en la salut mental de qui la travessa. En el cas dels metges migrants, aquest impacte sol romandre invisibilitzat, en part a causa d’un mandat implícit de gratitud —sostingut en la percepció, tant pròpia com de l’entorn familiar i social, d’haver assolit un èxit—. Aquesta exigència interioritzada pot entrar en tensió amb la vivència subjectiva del malestar, generant fenòmens de dissonància i conflicte intrapsíquic, sovint acompanyats de sentiments de culpa quan l’experiència personal no s’ajusta a les expectatives. A això s’hi afegeixen l’ideal de resiliència i l’expectativa social associada al projecte migratori, que poden reforçar la tendència a la minimització o al silenciament del patiment psíquic.

La migració pot comprendre’s com un procés d’alta exigència adaptativa que implica múltiples pèrdues: vincles afectius, referents identitaris, estatus social, llengua, codis culturals i xarxes de suport. En persones amb una vulnerabilitat psíquica prèvia, aquestes pèrdues poden reactivar o intensificar aquesta fragilitat. L’experiència clínica mostra que el procés migratori no crea necessàriament el patiment, però sí que pot amplificar-lo, funcionant com a desencadenant de quadres depressius, ansiosos o descompensacions més greus.

Els metges migrants refereixen experiències de discriminació, tant explícites com subtils, en l’àmbit laboral i formatiu: burles pel llenguatge, qüestionaments de la competència professional, estereotips associats a l’origen llatí, al color de pell o a l’assignació sistemàtica de condicions laborals menys favorables. Quan aquestes vivències no són abordades per les estructures docents o institucionals, tendeixen a normalitzar-se, erosionant progressivament l’autoestima i el sentit de pertinença, i afavorint la vivència de ser professionals de “segona categoria”.

El “dret a tenir drets” i la pertinença condicional
En relació amb això, Hannah Arendt introdueix a The Origins of Totalitarianism (1951) l’expressió “el dret a tenir drets”, al·ludint a la necessitat de pertànyer a una comunitat política que garanteixi el reconeixement efectiu. Des d’aquesta perspectiva, certes experiències relatades per metges migrants poden llegir-se com a formes de desigualtat en l’accés al reconeixement professional i simbòlic, fins i tot quan els drets formals estan garantits. La integració funcional en el sistema de salut no sempre es tradueix en un reconeixement ple, cosa que situa aquests professionals en una posició de pertinença condicional.

Llengua, identitat i inclusió
L’aprenentatge de la llengua local apareix com un eix ambivalent: pot viure’s com un pont d’integració quan es dona en un context de cura i reconeixement, o com una imposició experimentada com una amenaça identitària. Alguns metges relaten que el missatge implícit rebut és que han “d’oblidar d’on venen” per poder pertànyer. En aquests casos, la llengua deixa de ser únicament una eina de comunicació i esdevé un marcador d’inclusió o exclusió, que pot generar rebuig, desmotivació i angoixa.

El dol migratori i la identitat escindida
El procés migratori comporta un dol complex i, en molts casos, prolongat. Els metges descriuen la vivència d’una identitat escindida: ja no se senten plenament part del país d’origen, però tampoc del país d’acollida. El retorn temporal, especialment en dates significatives, no es viu com un retorn sinó com una visita, reforçant la sensació d’estrangeria permanent. Aquesta posició liminar impacta en la construcció del jo i en el sentiment de continuïtat biogràfica. El dol migratori s’experimenta com persistent perquè el lloc d’origen no desapareix: continua allà, mentre el subjecte ja no l’habita de la mateixa manera.

Un patiment desautoritzat
El patiment migratori sovint queda desautoritzat tant per l’entorn familiar com pel social. La migració és percebuda com una elecció positiva o un èxit, cosa que dificulta expressar malestar sense culpa. Molts metges refereixen sentir-se sols “per ambdós costats”: incompresos per qui es van quedar al país d’origen i escassament reconeguts al país d’acollida. Aquesta solitud emocional constitueix un factor de risc per al desenvolupament de psicopatologia.

Seguint Judith Butler, especialment en els seus desenvolupaments sobre els marcs de reconeixement i la vulnerabilitat, es pot afirmar que el patiment dels metges migrants tendeix a quedar fora dels marcs dominants d’intel·ligibilitat. Es tracta d’un malestar que no sempre resulta socialment llegible ni legítim, precisament perquè afecta subjectes considerats exitosos, productius i necessaris per al sistema.

A l’experiència migratòria s’hi afegeixen sovint altres factors de risc: antecedents personals de depressió, dols per la mort de familiars al país d’origen, pressió econòmica associada a l’enviament de remeses, dificultat per viatjar davant situacions urgents i condicions laborals exigents. L’acumulació d’aquests estressors incrementa la probabilitat de descompensació psíquica, com s’observa en alguns casos que han requerit ingrés o atenció especialitzada.

El grup com a espai de reconeixement i protecció
En aquest context, la participació en grups terapèutics de metges migrants emergeix com un factor protector significatiu. El grup ofereix un espai de reconeixement mutu, validació del patiment i elaboració col·lectiva de l’experiència migratòria. Els participants destaquen la importància de deixar de viure’s com “el problema” i comprendre que el malestar constitueix una resposta comprensible davant d’una situació complexa. En aquest cas, el fet que la coordinació estigués a càrrec d’un professional també migrant va afavorir la confiança i l’obertura, contribuint a trencar el silenci que sovint impera en els espais formatius i laborals.

Cuidar els professionals per cuidar la ciutadania
Visibilitzar l’impacte de la migració en la salut mental dels metges no implica qüestionar el valor de l’experiència migratòria ni negar el seu potencial transformador. Implica reconèixer-ne la complexitat i comprendre que la vulnerabilitat no és un fall individual, sinó una dimensió constitutiva de processos travessats per estructures institucionals, marcs de reconeixement i condicions materials específiques. Cuidar la salut mental dels metges migrants és també una manera de cuidar el sistema de salut en el seu conjunt, afavorint trajectòries professionals més sostenibles i una integració que no sigui només funcional, sinó també simbòlica i subjectiva.

Karina Martínez González, psicòloga de consultes externes de Clínica Galatea i terapeuta i docent de la Fundació Galatea

Més informació